Casa Farnsworth

La Casa Farnsworth va ser dissenyada i construïda per Ludwig Mies van der Rohe entre 1945 i 1951. És una casa de cap de setmana d'una habitació en el que en aquella época era una zona rural. Està situada a 89km del sud-oest del centre de la ciutat de Chicago, a una finca de 24 hectàreas al costat del riu Fox, al sud de la ciutat de Plano, Illinois. La casa de metall i vidre va ser encarregada per la doctora Edith Farnsworth, una prominent especialista en nefrologia, com un lloc on poder dedicar temps als seus passatemps: tocar el violí, traduir poesia, y gaudir de la natura.

Mies va crear una estructura de 140m² que es àmpliament reconeguda com un exemple de l'Estil Internacional d'arquitectura. Al 2006, l'edifici va ser anomenat com després de ser afegit al al 2004. Actualment, la casa té la funció de museu i està gestionada per el grup de preservació històrica .

A la celebració de la Illinois Bicentennial de 2018, la Casa Farnsworth va ser seleccionada a la llista Illinois 200 Great Places per el American Institute of Architects. També va rebre el reconeixement de la revista de viatges USA Today , com un dels 25 llocs que s'han de visitar a Illinois.

Història

En Ludwig Mien van der Rohe va rebre l'encàrrec de dissenyar una casa de cap de setmana per part de la doctora Edith Farnsworth durant un sopar al 1945. La clienta, que tenia un poder adquisitiu alt, volia fer un edifici de referència de l'arquitectura moderna, però cap al final de la construcció, va sorgir una disputa entre la clienta i l'arquitecte que va impedir que fos aquest qui finalitzés el treball.

La doctora Farnsworth li va comprar el terreny a l'editor del Chicago Tribune, . En Mies van der Rohe va desenvolupar el disseny a temps per a que fos inclòs a una exposició sobre la seva feina al MOMA el 1947. Després de completar el disseny, el projecte es va quedar pausat a l'espera d'una herència per part d'una tia, que estava malalta, de la dr. Farnsworth. En Mies va actuar com a contractista i com a arquitecte a la vegada, la feina va començar al 1950 i es va finalitzar en la seva majoria al 1951. Era l'encàrrec ideal per a qualsevol arquitecte, però es va veure arruïnat per una disputa que va tenir molta difusió entre la dr. Farnsworth i en Mies van der Rohe cap al final de la construcció. El cost total de la casa va ser de 74.000$ (equivalent 648.000$ al 2012), hi va haver un sobrecost de 15,600$ afegit al pressupost aprovat de 58.400$, que va ser degut a l'increment de preus dels material com a resultat de l'especulació amb les matèries primeres (en previsió a la demanda que hi hauria per la Guerra de Corea). Cap al final de la construcció, en Mies va interposar una demana per la falta de pagament de 28.173$ en concepte de despeses de construcció. Després d'això, la propietaria va interposar una contra demanda per danys al·legant mala pràctica. Els advocats de'n Mies van demostrar que la dr. Farnsworth havia aprovat el programa i l'increment de pressupost, i el jutjat va ordenar el pagament de les factures. L'acusació de mala pràctica per part de Farnsworth va ser desestimada per no tenir fonaments. Va ser una victòria amarga per a en Mies van der Rohe, considerant la mala publicitat que li va generar.

El resultat del confliecte entre l'arquitecte i la clienta va donar com a resultat una casa sense acabar i un interior sense mobles. La construcció d'un armari de teca i del sistema de pantalles amb marc de bronze per tancar el porxo van ser completat amb els dissenys de'n Mies per el seu antic empleat, William Dunla, amb l'ajuda dun treballador d'un molí local que mediava entre ells. En Mies no es va comunicar mai més amb l'Edith, ni va parlar públicament de la seva suposada relació. L'Edith va continuar utilitzant la casa com a lloc de retir de cap de setmana durant els següents 21 anys, sovint acollint a arquitectes de renom per visitar l'obra de l'arquitecte amb reputació mundial.

Expropiació i venta

Al 1968, el departament de carreteres local va declarar l'expropiació de 0,81 hectàres adjacents a la propietat per a la construcció d'un pont elevat a sobre del riu Fox, invaint d'aquesta manera la configuració del disseny original. La dr. Farnsworth va interposar una demanar per aturar el projecte, però va perdre el car. Va vendre la casa al 1972 i es va retirar a la seva vila a Itàlia.

Al 1972, la casa va ser comprar per el britànic Peter Palumbo, magnat de la propietat, col·leccionista d'art i aficionat a l'arquitectura. Va treure els marcs de bronze del porxo, va afegir aire acondicionat, va fer una feina de paisatgisme extensa, incluint escultures de les seva col·lecció amb obres de Andry Goldsworthy, Anthony Caro i Richard Serra. En aquell moment, la casa estava amoblada amb mobles dissennyats per Mies al 1930, pero que havien sigut fabricats més recentment per la companyia Knoll. També hi havia disseny del net de Mies, Dirk Lohan, que era un arquitecte de Chicago al què Palumbo va contractar específicament per la casa.

Al 2001, Palumbo va arribar a un acord amb l'Estat d'Illinois, que va acceptar comprar la casa per 7 millions de dòlars i obrir-la al públic a temp complet, però els funcionaris estatals es van retirar de l'acord a principis de 2003, al·legant que 7 milions de dòlars era una quantitat massa leveda per gastar en un moment de cisi financera.

Després de tenir la propietat durant 31 anys, Palumbo va retirar l'art i va posar la casa en venta al 2003, Conservacionistes i contribuÏdors de tot el món, incloent els Amics de la Farnsworth House, van començar una preservació conjunta i una recaudació de fons per mantenir la casa al seu lloc original. Amb el suport financer, la i la Landmarks Illinois van poder comprar la casa al desembre de 2003 per 7,5 milions de dòlars. Actualment operant com a museu, la Casa Farnsworth està oberta al públic, amb tours realitzats per la National Trust'. La casa forma part de la llista de , creada per el Departament d'Interiors dels Estats Units.

Configuració

Les característiques de la casa son aparents immediatament. L'ús extensiu de vidre transparent del terra fin al sostre obre l'interior a l'entorn natural duna manera extrema. Dues lloses donen forma al sostre i al terra, englobant en ser interior l'espai obert de la vivenda. Les vores de les lloses estan definits per elements estructurals d'acer a la vista pintats de blanc pur. La casa està elevada 1,60m del terra per vuit columnes amples d'acer, que s'uneixes al costat de les lloses del sostre i el terra. Els extrems de les lloses s'estenen més enllà dels suports de les columnes, creant voladíssos. Una tercera llosa flotant, una terrassa annexa, actua com a transició entre la sala d'estar i el terra. L'accés a la casa està format per dos conjunts d'escales amples que uneixen el terra amb la terrsa i després amb el porxo.

Mies va descobrir que els grans salons d'exposicions de principi de segle tenien molt en comú amb el seva vusió de la era industrial. Així que va aplicar el concepte d'un espai sense obstacles que fos flexible per que la gent el pogués fer servir. L'interior sembla estar format per una sola habitació, al final l'espai disminueix i flueix al voltant de dos blocs de fusta; un és un armari i l'altre conté la cuina, un lavabo i una xemeneia. El nucli que conté la xemeneia i la cuina sembla una casa diferent niada dins d'una més gran de vide. L'edici és, en essència, una gran sala pela d'elements que proporcionen diferenciacions subtils dins de l'espai obert, zones implícites però no dictades pera dormir, cuina, vestirse, menjar i seure. Les zones més privades com el lavabo o habitacions d'equipament mecànic estan integrats al mòduls. Recentment el Muses d'Art Modern ha fet public uns dibuixos que indiquen que l'arquitecte havia proporcionat detalls al sostre que permetien afegir un sistema de cortines que permetia separacions de privacitat per a convertir l'espai obert en tres "habitacions".

En Mies va aplicar aquest concepte d'espai, amb variacions, en els seus edificis posteriors, més notablement a l'edifici Crown Hall, la seva peça mestra al campus del . La idea d'una sola habitació que es pot fer lliurement o ser delimitada de qualsevol manera, amb la flexibilitat d'admentre diferents utilitzar, lliure de suports interiors, encaixada en vidre i amb un suport mínim que es troba a l'exteriorm es l'ideal arquitectònic que defineix la trajectories de'n Mien a America. La Casa Farnsworth es significant com a la primera representació d'aquest ideal, un prototip de la seva visió del que l'arquitectura moderna ha de ser en una era tecnològica.

L'arquitectura com l'expressió de l'era

La Casa Farnsworth aborda qüestions bàsiques sobre la relació de l'individu amb la societat. Mies veia l'era moderna impulsada per la tecnologia, com una era on l'individu comú existia més allà del control sobre ell mateix. Però també creia que l'individu pot i deu existir en armonia amb la cultura del seu temps per una realització amb èxit. La seva carrera va ser una llarga i pacient cerca d'una arquitectura que havia de ser una expressió verdadera de l'ànima de la seva època. Ell percebia la nostra època com a una era de producció industrial massiva, una civilització modelada per les forces d'un ràpid desenvolupament tecnològic. En Mies volia fer servir l'arquitectura com a eina per a conciliar l'esperit individual amb la nova societat en massa en la qual l'individu existeix.

La seva resposta a aquesta qüestió va ser acceptar la necessitat d'un marc ordenat segons la seva necessitat, sense prescindir d'un espai oon sigui possible que la llibertat que necessita l'esperit humà de manera imdividual floreixi. Va crear edificis amb espais oberts i estructures mínimes fent servir columnes estructurals. Ell no creia en l'ús de l'arquitectura per a fer enginyeria del comportament humà, com si van fer molts altres arquitectes de l'època, però el seu treball si representa ideals i aspiracions. El seu treball més madura és una expressió física de la seva comprensió de l'epoca…