Itàlia

Itàlia (en italià: Italia), oficialment la República Italiana (en italià: Repubblica Italiana), és un Estat europeu situat a la península Itàlica i que inclou les dues illes més grans de la mar Mediterrània, Sicília i Sardenya. Itàlia limita al nord amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els petits estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dins el territori italià, mentre que Campione d'Itàlia és un enclavament italià dins de Suïssa.

En l'actualitat, Itàlia és una república democràtica i un país desenvolupat amb el setè producte interior brut més alt del món i el 17è índex de desenvolupament humà més alt. És membre fundador de la Unió Europea, i membre del Grup dels vuit i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Toponímia

L'origen del mot "Itàlia" (de l'italià: Italia), del llatí Ītalia és imprecís. Segons les teories més esteses, el terme va ser un préstec del grec antic i aquest de l'oscà Viteliú, que significa "terra dels bous" en honor del déu del bestiar, Mart. El bou era el símbol de les tribus del sud de la península i sovint era representat banyant el llop romà com a símbol provocador de la Itàlia lliure durant les guerres samnites.

El nom "Italia" es referia a una regió del territori que en l'actualitat és el sud d'Itàlia. D'acord amb Antíoc de Siracusa, originalment només es referia a la porció del sud del Bruttium (l'actual Calàbria), però durant el seu temps el terme ja era sinònim d'Enotris i incloïa la major part de Lucània. Els grecs van començar a fer ús del terme per referir-se a una regió molt més àmplia, però no seria sinó fins als temps de les conquestes romanes que el terme es va estendre per incloure-hi tota la península.

Geografia física

Itàlia consisteix en una part continental (plana del Po, plana veneta i els Alps) i, predominantment, en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt amb les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Limita al nord amb França, Suïssa, Àustria, i Eslovènia. La serralada dels Apenins forma la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí es troba també una gran esplanada al·luvial, l'esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. Contràriament al que molta gent pensa, el punt més elevat d'Itàlia no és el Mont Blanc, ja que aquest cim és plenament francès, sinó el Mont Blanc de Cormayeur a 4.748 m d'altitud, situat al massís del Mont Blanc, a la capçalera de la Vall d'Aosta.

Hi ha diversos volcans actius a Itàlia, com l'Etna, a Sicília, el volcà actiu més gran d'Europa, o el Vesuvi, a prop de Nàpols.

El clima és molt divers, atesa la variació de l'altitud. Així doncs, ens trobem un territori amb clima mediterrani a la costa, clima continental al nord, i clima humit subtropical al sud. El clima de la costa pot diferir molt del clima a altituds molt majors, encara que siguin territoris molt propers, especialment durant els mesos d'hivern en què a les muntanyes el clima és fred, humit, acompanyat de neu, mentre que les regions costaneres gaudeixen d'hiverns més temperats.

Geografia humana i societat

Demografia

L'últim report de l'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) va estimar la població en 59.131.287 habitants el desembre del 2006, un increment del 3% des del 2001. La població italiana és la quarta més gran de la Unió Europea (després d'Alemanya, França i el Regne Unit) i la 22a més gran del món. El creixement poblacional és degut principalment a la immigració i a l'increment en l'esperança de vida, que s'ha estimat en 79,81 anys. Malgrat el creixement poblacional, Itàlia està envellint ràpidament. Amb una taxa de fecunditat d'1,35 nens per dona, prop d'un de cada cinc italians és pensionat.

Itàlia té una de les densitats de població més altes d'Europa, amb 198,6 persones per quilòmetre quadrat. La densitat és major a la regió del nord-oest; de fet, dues de les vint regions (Llombardia i Piemont) sumades agrupen el 25% de la població total de l'Estat, dels quals 7,4 milions viuen a la regió metropolitana de Milà, l'àrea metropolitana més poblada. L'alfabetisme arriba al 98%, i l'educació és obligatòria per a tots entre els 6 i els 18 anys. Aproximadament, dos terços de la població viu en àrees urbanes, una xifra menor al d'altres nacions de l'Europa Occidental.

Llengües

La llengua oficial d'Itàlia és l'italià, una estandarditzaci, del toscà, llengua descendent del llatí. Abans de la reunificació italiana el 1861, aquesta llengua existia només com llengua literària i era parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades dialetti (dialectes).

Massimo d'Azeglio, un dels ministres de Cavour, va declarar, després de la unificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la Toscana (atès que seria la primera regió a produir autors importants com Dante Alighieri). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. No seria fins a la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.

Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla occitana a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català, el friülès, el vènet i el ladí a les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romanços.

Religió

El catolicisme romà és la religió més gran de l'Estat italià. Tot i que ja no n'és la religió oficial, encara té un paper important en els afers polítics nacionals, en part a causa de la locació de la Santa Seu dins Roma. El 87,8% dels italians s'identifiquen com a catòlics, encara que només el 37% és practicant o membre actiu.

Altres grups cristians a Itàlia són els cristians ortodoxos orientals i els cristians ortodoxos grecs. Els grups protestants més nombrosos són els pentecostals i evangèlics que agrupen 500.000 persones. Els Testimonis de Jehovà s'han estimat en 235.685 persones. Com a resultat de les onades recents d'immigració d'altres regions el món, hi ha a prop de 800.000 musulmans.

Cultura i oci

Itàlia, com a Estat, no existia abans de la unificació dels diversos regnes i repúbliques el 1861. A causa de la seva unificació relativament tardana, així com de l'autonomia històrica de les diverses regions que comprenen la península Itàlica, moltes de les tradicions i costums que en l'actualitat reconeixem com a italianes poden, alhora, identificar-se d'acord amb la seva regió d'origen. La contribució italiana al patrimoni cultural i històric d'Europa és immens: Itàlia és la llar del nombre més gran de llocs designats com a Patrimoni de la Humanitat del món.

Arts visuals

Itàlia ha estat la llar de diversos moviments artístics i intel·lectuals al llarg de la seva història, els quals s'han estès per tota Europa i més enllà, com ara el Renaixement i el Barroc. Alguns dels grans artistes visuals italians són Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Donatello, Botticelli, Fra Angelico, Tintoretto, Caravaggio, Bernini, Ticià i Rafael.

Literatura

La base de la llengua italiana moderna va ser establerta per primera vegada amb les obres del poeta florentí, Dante Alighieri, l'obra més gran del qual és considerada una de les obres literàries més importants de l'Europa medieval: la Divina Comèdia. Altres escriptors i poetes reconeguts són Giovanni Boccaccio, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni, Torquato Tasso, Ludovico Ariosto i Francesco Petrarca, el vehicle d'expressió dels quals va ser inventat a Itàlia: el sonet. Alguns filòsofs prominents foren Giordano Bruno, Ficino, Machiavelli, i Giambattista Vico. Algunes figures literàries modernes i premis Nobel són el poeta nacionalista Giosuè Carducci (1906), l'escriptora realista Grazia Deledda (1926), l'autor d'obres de teatre Luigi Pirandello (1936), els poetes Salvatore Quasimodo (1959) i Eugenio Montale (1975), i el satirista i autor d'obres de teatre Dario Fo (1997).

Ciència

En la ciència, Galileo Galilei va realitzar importants avanços cap a la revolució científica, i Leonardo da Vinci és l'epítom de l'enginyer renaixentista.

Itàlia ha estat la llar de diversos científics i inventors de gran renom: Enrico Fermi, un dels pares de la Mecànica quàntica i cap del Projecte Manhattan; l'astrònom Giovanni Domenico Cassini; el físic Alessandro Volta, inventor de la bateria elèctrica; els matemàtics Joseph Louis Lagrange i Fibonacci; el premi Nobel de física Guglielmo Marconi inventor de la ràdio; i Antonio Meucci, inventor del telèfon.

Música

La música ha jugat un paper molt important en la cultura italiana, sigui la música popular o la música acadèmica. Com a origen de l'òpera, Itàlia va proveir molts dels fonaments de la música tradicional acadèmica o clàssica. Els instruments que se n'associen, com ara el piano i el violí, hi foren inventats, i moltes de les formes musicals clàssiques tenen llurs arrels en les innovacions de la música italiana dels segles XVI i XVII, com ara la simfonia, el concert, i la sonata. Entre els compositors italians més reconeguts es troben els renaixentistes Giovanni Pierluigi da Palestrina i Claudio Monteverdi; els barrocs Alessandro Scarlatti, Arcangelo C…