Síria

La República Àrab Siriana o Síria (, o ) és un estat de l'Orient Mitjà situat al sud de Turquia, a l'oest de l'Iraq i al nord de Jordània, Israel i el Líban. Té, a més, una façana marítima banyada pel Mediterrani a ponent. Síria té una població de 19 milions d'habitants, la majoria dels quals parlen l'àrab. A més, la majoria de la població professa l'islam, i el sunnisme hi és el grup musulmà majoritari. Entre els musulmans no sunnites a Síria, hi ha els drusos, alauites i xiïtes. També hi ha a Síria minories de les ètnies assíria, armènia, turca i kurda, juntament amb milers de refugiats palestins. És un estat membre de la Lliga Àrab i de l'Organització de les Nacions Unides.

Des de l'any 1963, el Partit del Renaixement Àrab Socialista o Baas, governa Síria sota la declaratòria de l'estat d'emergència i, des del 1970, el títol de President de Síria ha pertangut a la família Assad; en l'actualitat, el president és Baixar al-Àssad, fill d'Hafez al-Àssad, qui va regir els destins del país des del 1970 fins a la seva mort, l'any 2000. La constitució del 1973 defineix oficialment Síria com un estat socialista laic, tot i que reconeix l'islam com a religió majoritària.

Història

La regió de Síria va ser el centre d'una civilització semita de gran importància al voltant de les ciutats d'Ebla i Ugarit. Allà va tenir lloc el descobriment del bronze.

Terra de pas, el país ha estat dominat per cananeus, hitites, hebreus, assiris, perses, grecs, Imperi Selèucida, romans, àrabs, mongols, otomans i francesos, fins a la seva independència, el 1946.

Durant els anys 1950 i 1960, van succeir-se diversos cops d'estat i les relacions exteriors estaven marcades per l'oposició a l'estat d'Israel.

Cap a l'any 200 aC, Síria formava part de l'Aram. Va estar sotmesa a Egipte des de gairebé el 1530 aC fins al 1250. Al aC, Assíria va subjugar tot el país, que va passar a Babilònia al aC. Pèrsia se la va annexionar en el 538 aC, retenint-la fins que se'n va apoderar Alexandre el Gran, 200 anys després. L'any 64 aC, va passar a ser una província romana, i després estigué sota l'Imperi Romà d'Orient fins al 634 dC. A la segona meitat del , després d'haver estat presa pels sarraïns, va ser ocupada pels seljúcides, i el 1616 pels turcs otomans, que la van retenir fins al 1833, en què va ser conquerida per Muhàmmad Alí Paixà, que la va retornar als turcs el 1840.

Els turcs van seguir sent amos de Síria fins a ser-ne expulsats pels anglesos, el 1918. França, ja des que va intervenir en el Líban per reprimir les atrocitats dels turcs, havia mantingut les seves reivindicacions polítiques sobre Síria, i la seva posició especial va ser reconeguda en l'acord anglofrancès del 1916. Segons això, els anglesos van abandonar el país, i el Suprem Consell dels aliats va donar a França el mandat sobre Síria. El 1928, l'Assemblea Constituent va redactar una constitució, però aquesta no va obtenir l'aprovació de França, la qual, el 1929, va dissoldre l'Assemblea. El maig del 1930 es va sancionar una nova constitució. El juny del 1932, Muhammah Alí Bei el-Abed era triat president de la república. En tractats signats a finals del 1936, França va prometre la independència total de Síria, en un termini de tres anys. El 1938, Síria es va veure obligada a cedir el sindicat d'Alexandria a Turquia. Produït el col·lapse de França, Síria va quedar sota la dependència del govern de Vichy. El juny del 1941, forces angleses i de francesos lliures, després d'una breu campanya, van ocupar Síria i van anunciar solemnement la concessió de la independència. Reconeguda per les Nacions Unides la independència de Síria com a estat sobirà, els francesos la van evacuar el 1946.

En els primers anys després de la proclamació de la independència, la política interior del país va ser molt moguda. El 14 d'agost del 1949, el coronel Zaim, cap del govern, va ser assassinat. Es va formar un nou ministeri sota la presidència d'Hachem el-Atassi, tenint com a cap de l'exèrcit Sami el-Hinnani, que va dirigir la revolució contra Zaim. El 19 de desembre del mateix any, una segona revolució encoratjada pel coronel Adib Chichakli i promoguda quan l'Assemblea Nacional estava a punt de tractar la unitat dels països àrabs i de l'íntima col·laboració amb l'Iraq, va apartar dels seus llocs de comandament Sami el-Hinnani i altres caps polítics. A conseqüència de nous cops militars (1951 i 1952), el coronel Adib Chichakli va assumir-ne tots els poders. El febrer del 1954, un cop militar fet pel coronel Mustafà Hamdum va obligar el cap de l'estat Chichakli a dimitir i a refugiar-se a l'Aràbia Saudita. Els revoltats van reconèixer com a president de Síria el polític Hachem al-Atassi, que estava desterrat. El mes d'octubre del mateix any, es van realitzar eleccions parlamentàries. El govern de Síria efectua amb el Líban converses polítiques i financeres per fixar la unió econòmica entre els dos estats.

L'any 1955, la política siriana va experimentar un canvi molt profund; Chukri el-Kuatli, que havia viscut exiliat a Egipte i compartia les idees del coronel Nasser, va ser elegit president de la república. Entre 1958 i 1961 Egipte i Síria s'unificaren formant la República Àrab Unida (RAU), Nasser i el-Kuatli s'oposaven a la federació expansiva propugnada des de Bagdad pel prooccidental Nuri és-Said, així com l'adhesió als pactes defensius anglosaxons. Aquesta política va trobar l'aprovació i el suport de l'URSS i va suscitar, en canvi, seriosos recels de Turquia i de l'Iraq. De la Unió Soviètica, van arribar abundants carregaments d'armes a Síria; el president va visitar Moscou. En 1961 una insurrecció posà fi a la unió, recuperant Síria la independència.

A finals del i inicis del XXI, es van succeir diversos incidents amb els Estats Units per la invasió de l'Iraq, ja que les tropes americanes van entrar en diverses ocasions en les terres de Síria i durant l'operació Orchard el 2007, la força aèria israeliana va destruir una instal·lació nuclear siriana. En el context de la Primavera Àrab, el govern de Baixar al-Àssad s'enfronta des de 2011 a la Revolta a Síria de 2011.

Guerra Civil siriana

La Guerra Civil siriana és un conflicte armat procedent d'un ampli moviment contestatari contra el règim baasista que comença per manifestacions antirègim i prorègim pacífiques el 15 de març del 2011, tres mesos després del començament del clima revolucionari anomenat Primavera Àrab. El moviment és reprimit per les forces sirianes i es perllonga encara el 2013; el moviment es transforma, a poc a poc, en un conflicte que oposa dos bàndols armats enmig de les poblacions civils, i ha provocat fins ara uns 70.000 morts. Per fer front a l'exèrcit regular i les seves forces auxiliars, es constitueix i estructura progressivament el 2011 un «exèrcit sirià lliure» (ESL), sobre la base d'un nucli de desertors i de ciutadans.

Mentre el govern sirià rep el suport de Rússia i la Xina (per interès o principi de no-ingerència), sobretot a l'Organització de les Nacions Unides, la rebel·lió és recolzada pels països occidentals, i l'ESL, lentament recolzat i armat per Turquia, Aràbia Saudita i Qatar, i disposa de l'ajuda d'agents de l'CIA que operen des de Turquia. la qual ha comportat la desconfiança de certs estats enfront d'aquest exèrcit informal i xocant, i al caràcter potencialment confessional d'aquest conflicte.

Geografia

En el país es distingeixen, d'oest a est, tres regions: a l'oest, es troba una plana litoral, separada de l'interior pel Jabal Ansaria, una doble serralada a l'interior, de la qual sorgeixen diverses valls; el centre del país està format per un altiplà accidentat amb diversos pics volcànics i està recorregut de nord-est a sud-oest per una serralada en la qual es distingeixen diverses formacions: Jabal Abd al-Aziz, Jabal Visir, Jabal Buwaida, Jabal Saar, Jabal al Sarqi i Jabal Garbi; la regió de l'est està constituïda per la vall de l'Eufrates. Aquest és el principal riu que travessa el país, que penetra per l'est i surt pel nord-oest; també són importants els afluents Jabur i Orontes, a l'oest. En l'extrem nord-est, la frontera amb Turquia la forma el curs del Tigris. A la part oest del país, el clima és mediterrani, però a mesura que s'avança cap a l'est es torna més sec i càlid.

La població es concentra en els territoris situats a l'oest; la taxa de creixement vegetatiu és molt alta. Quant a l'economia, el país està en vies de desenvolupament, encara que des de 1973, i a causa de problemes polítics que li han fet destinar part del seu pressupost a despeses militars, la inflació ha frenat aquest progrés.

La seva agricultura, afavorida des de 1978 per la construcció de la presa de Tabka, que permet regar àmplies superfícies, es dedica prioritàriament al cultiu de cereals, cotó, oliveres i hortalisses. Inclou ramaderia ovina, caprina i bovina. Del subsòl, s'extreu asfalt, sal gemma, petroli, fosfats i gas natural. La indústria, també en desenvolupament, és principalment tèxtil, alimentària, del ciment, de construcció i de refinatge de petroli. Últimament, alguns països, com Romania o l'República Federal d'Alemanya, han fet inversions en les seves indústries sucreres, de ciment i de fosfats i gas natural; les extraccions de petroli, no obstant això, no han donat els resultats esperats.

Ecologia

Els biomes presents a Síria són, de nord-oest a sud-est, el bosc mediterrani, el prat i el desert. El bosc mediterrani està representat, segons el WWF, per dues ecoregions, en funció de l'altitud: el bosc de la Mediterrània oriental a les terres baixes, i el bosc muntanyenc d'Anatòlia meridional a les zones muntanyoses, mentre que la prada i el desert corresponen respectivament a les ecoregions denominades estepa de l'Orient Pròxim i desert arbustiu de Mesopotàmia.

Demografia

La població siriana és majoritàriament d'origen àrab (90,3%), si bé al nord del país conviuen les minories kurda, armènia i turca, cadascuna amb la seva pròpia llengua. A més, milers de palestins estan disseminats per tot el territori sirià.

La religió islàmica és predomin…